Piano

Durant el període romàntic (S.XIX - XX) el piano va consolidar-se com el gran instrument de la música occidental^[1]. Aquest nou rol de l’instrument va ser degut, entre altres fets, a les innovacions tècniques de l’instrument, com l’ampliació del registre, la millora del mecanisme dels martells i del teclat, o la incorporació d’un nou tipus de pedals. Aquestes noves modificacions van permetre al piano obtenir una major potència i una major varietat de dinàmica, permetent una major expressió, cosa que era la que precisament es buscava en el Romanticisme musical: l’expressivitat dels sentiments humans^[2]

A arrel d’aquests canvis, la música escrita per a piano va canviar en gran manera respecte al període anterior (classicisme). El nou llenguatge romàntic del piano es caracteritzava per una major expressivitat, passatges més lírics i major virtuosisme. Aquest nou virtuosisme va permetre la creació d’obres que requerien una gran habilitat tècnica per part de l’intèrpret. En conseqüència, van sorgir noves formes musicals, com el nocturn, el preludi però concebut com a una peça per si sola, l’estudi o les balades.^[3] Totes pensades per tenir la major expressivitat o millorar la tècnica de l’executor.

Els compositors van jugar un paper fonamental en l’evolució d'aquest instrument. Van destacar grans compositors com Frédéric Chopin (desenvolupant el lirisme) o Franz Liszt (per part del virtuosisme). Però també cal destacar altres compositors com Robert Schumann o Johannes Brahms, que van desenvolupar noves formes i expandir les anteriorment establertes, creant un nou ventall de possibilitats musicals.^[1]

La implementació del piano va començar a la ciutat de Barcelona entre el 1780 i el 1808. Van augmentar l'activitat i el comerç a la ciutat durant aquest període, la qual cosa va desenvolupar el consum musical, fomentat a més per un nou culte que va emprar la música com a mitjà per establir relacions socials^[4]

Aquest panorama va propiciar el sorgiment dels primers tallers locals dedicats a la fabricació de pianos i va aconseguir que, tant el sector privat com al sector públic, s’unifiquessin per al servei musical, fet que va provocar un increment significatiu en la producció i la venda d'instruments.^[4]

D'altra banda, es va incrementar de manera significativa la disponibilitat de partitures impreses i manuscrits, facilitant l’accés a la música per a una major diversitat d’estructures socials^[5]

Alhora, l'educació musical es va consolidar mitjançant la creació d'institucions educatives i de les noves figures dels “mestres” dedicats a la didàctica de l’instrument. Aquesta evolució en l'educació va fomentar el desenvolupament de nous intèrprets però també de la nova noció d’aprendre música per "goig", que es va incorporar com un component essencial de la vida domèstica de les societats burgeses.^[6]

El piano també es va fer molt present als espais i esdeveniments tant públics com privats. Sempre era possible trobar un en ateneus, cafès, teatres, casinos, sales de concerts i salons privats, destacant sobretot la seva presència en les exposicions universals.^[4]

Finalment, aquest context va permetre que sorgissin pianistes catalans de renom mundial, com ara Isaac Albéniz, Enric Granados o Pere Tintorer, encapçalant nous moviments que sorgeixen més endavant, com les avantguardes^[7].

Aquests músics són un símbol del nivell de maduresa musical i pianística a Catalunya. D'aquesta manera, el piano es va transformar en l’instrument per excel·lència a Catalunya.^[4]

La nova pedagogia també va tenir un paper fonamental en el desenvolupament de la tradició pianística a Catalunya al llarg del segle xix, ja que la creació de noves institucions destinades exclusivament a l’ensenyament musical van permetre accedir a la formació musical a una major quantitat de població^[4]. Referent al piano, es va produir una gran evolució en el mètode d’ensenyament, paral·lelament al desenvolupament de l’instrument. En els inicis de la formació musical, les classes eren impartides de manera privada a les cases de l’aristocràcia i de la burgesia amb poder adquisitiu suficient per poder permetre’s un professor particular No obstant això, amb el temps van sorgir acadèmies i escoles especialitzades en l’ensenyament musical, com el Conservatori del Liceu o l’Acadèmia Granados, que van permetre obrir un major ventall de població amb accés a l’educació musical^[7].

Entre les figures pedagògiques més influents destaca especialment Enric Granados. Granados va fundar la seva pròpia escola, l’Acadèmia Granados, posteriorment convertida en l’Acadèmia Marshall, promovent un ensenyament innovador basat en la sensibilitat, l’expressivitat i la qualitat sonora.^[6]

Un altre pedagog destacat va ser Joan Baptista Pujol, considerat un dels grans impulsors de l’escola pianística catalana i mestre de grans pianistes i compositors posteriors com Isaac Albéniz i Ricard Viñes^[9].

Així, el piano va consolidar-se com un element de disciplina acadèmica, permetent la transmissió de la tradició pianística catalana i permetent que aquesta evolucionés.^[6]

Durant tot el segle xix, el piano va presentar un paper protagonista en la transformació tant cultural com social produïda a Catalunya ja que va convertir-se en un símbol de prestigi, cultura i refinament, sobretot per a la nova burgesia catalana^[5].

Per a la burgesia el piano era imprescindible a la llar ja que reflectia un alt nivell econòmic i cultural de la família, servint d’eina de distinció social. A més, els infants eren educats en la formació pianística, ja que l’execució de l’instrument era considerada una habilitat pròpia de persones virtuoses, cultes i d’alt nivell social^[7]. El piano també va jugar un paper clau en la difusió cultural. En l’àmbit privat, la pràctica de l’instrument a casa es va convertir en una activitat quotidiana que va facilitar l’accés a la música a un sector més ampli de població.^[5]

Pel que fa a l’àmbit públic, els concerts públics van anar guanyant importància a mesura que el segle anava avançant, passant de ser esdeveniments privats o reservats exclusivament a un públic restringit, a ser destinats també al públic que no es podia permetre una entrada per a un concert, consolidant el piano com un element central de la vida cultural^[10].

Un aspecte especialment rellevant és el paper de les dones en la difusió del piano. Dins del context social de l’època (segle XIX), el piano va convertir-se en un instrument essencial de la formació musical de les dones junt amb la flauta travessera i en menor mesura el violí. Així, el piano es va associar sovint a l’educació femenina, ja que es considerava una activitat adequada i refinada. Moltes dones de classe burgesa van ser transmissores essencials de la música per a piano, com Carme Karr, que tot i no ser pianista professional, va estar molt compromesa amb els drets de les dones per tal d’accedir a l'educació. Tot i que sovint no tenien accés als grans escenaris professionals, la seva contribució va ser essencial per a la consolidació del piano dins la societat, trencant l’esquema establert des de feia segles que la creació i innovació només es podia associar als homes.^[10]

El desenvolupament de la tradició pianística a Catalunya es va vincular amb la construcció d’una identitat musical pròpia. D’aquesta manera es pot entendre que a Catalunya es va començar a desenvolupar una arrel musical de tipus nacionalista, moviment sorgit a arrel del Romanticisme degut a l’exaltació de les melodies tradicionals i folklore del país^[7]. Per aquest motiu la música va servir per expressar la identitat i les particularitats del seu territori. A Catalunya, el procés de nacionalisme musical es va produir a l’hora que el piano es consolidava com a instrument principal i característic de la música. Per aquest motiu, un gran nombre de compositors catalans van adoptar el llenguatge romàntic europeu (apassionat i virtuós) però amb una adaptació amb els elements musicals tradicionals, evocant melodies i danses tradicionals i fent al·lusió als paisatges, ambients i els costums propis del seu entorn, creant una corrent musical pròpia i característica del territori^[10].

Compositors com els anteriorment mencionats Isaac Albéniz i Enric Granados són exemples d’aquesta síntesi entre influència europea i identitat pròpia, però també destaquen d’altres com Juli Garreta, Eduard Toldrà o Frederic Mompou.^[7]

Llavors, la música catalana es pot situar entre el nacionalisme i el romanticisme musical. Mentre que altres corrents musicals europees, com l’alemanya, presentaven una tendència a la priorització de la innovació, o la francesa, posant èmfasi en el minimalisme, a Catalunya es va buscar una major vinculació amb elements extramusicals, cercant vincular la música amb altres arts (com pintura o literatura) o la representació amb sons d’imatges i paisatges, apropant-se a una música programàtica^[5].

A més, aquesta integració d’elements populars cercava incorporar noves textures per tal de poder imitar altres instruments característics del territori (com la guitarra o la gralla), o reproduir sons de la vida quotidiana i de la natura.^[7]

És important remarcar que aquesta creació d’una identitat musical no es realitza de manera aïllada, sinó en un diàleg constant amb altres tradicions d’Europa. Els compositors catalans van tenir una estreta relació amb els centres musicals del continent i els dels Estats Units, especialment París, exercint una gran influència en el desenvolupament dels compositors^[2]. D'aquesta manera, la tradició pianística catalana es defineix com una combinació de les influències de les escoles europees del moment i les contribucions del propi territori.

El funcionament bàsic del mecanisme d'un piano és el següent: quan una tecla és premuda, la palanca que està situada a l'extrem oposat s'eleva i el martellet associat a ella es posa en moviment en direcció a la corda que és alliberada per l'apagada just abans de la percussió. Després del cop del martellet a la corda es produeix el so i tot seguit aquest cau fins a ser recollit per la grapa, també coneguda com a Atrape, a una distància aproximada de 2 centímetres. En aixecar la tecla, aquesta allibera el conjunt de palanques de la fuita i el martellet torna a estar disponible per a tornar a tocar la corda. Si retirem la pressió per complet, tot el sistema torna al seu estat inicial de repòs en què els apagats tenen la missió primordial d'interrompre el so.^[11]

La caixa de ressonància, també anomenada moble, és el recinte tancat del piano, que té la finalitat d'amplificar o modular el so. És una part primordial del piano, ja que, a més d'amplificar i modular el so, és un factor decisiu en el timbre de l'instrument. És important la qualitat de la fusta amb la qual és fabricada, el nombre de peces amb les quals és construïda i la seva estructura.

La caixa és formada per una tapa superior, una tapa inferior, anomenada taula harmònica; i una "faixa", que és una secció de fusta que uneix les dues tapes, amb formes corbades mitjançant un procés de premsatge amb calor. A l'interior es troba el bastidor, que és una estructura de reforç de les tapes i serveix per controlar la vibració, i l'ànima.

Taula harmònica

[modifica]

La taula harmònica és composta per la taula pròpiament dita, les barres harmòniques, els ponts de so i els barratges. La taula harmònica se situa sota i darrere de les cordes del piano. És una superfície de fusta laminada que varia de gruix, des del centre als costats, al llarg de la seva superfície. Pot anar dels 12 als 15 mil·límetres depenent de la mida de l'instrument i el criteri del fabricant. La taula està formada per una sèrie de llistons d'entre 10 i 15 centímetres d'amplada units entre si mitjançant cola. És l'autèntic element de ressonància de l'instrument i la seva funció és amplificar el so produït per les cordes, que al seu torn és transmès a les mateixes a través del pont tonal.

La qualitat i homogeneïtat de la fusta amb la qual és fabricada la taula harmònica és de summa importància. En un piano de cua modern, sol estar construïda generalment en fusta d'avet i té un gruix de 8 mil·límetres, el doble de la d'un pianoforte.^[11][12] S'usa la fusta de l'avet per a la fabricació de la taula harmònica del piano i altres instruments perquè té el millor coeficient entre resistència mecànica, que permet suportar l'enorme pressió de les cordes, i lleugeresa, que afavoreix la captació de les vibracions més subtils de les cordes. La taula harmònica té una lleugera curvatura d'uns 18 metres de radi, difícilment apreciable a primera vista, que contribueix a fer que la taula resisteixi la pressió de les cordes i al mateix temps s'incrementi considerablement la ressonància de l'instrument.^[13]

Les barres harmòniques són un conjunt de llistons fabricats amb el mateix material que la taula harmònica, generalment avet, units a la taula mitjançant cola per sota. L'encolatge és en sentit perpendicular a la veta de la taula per a fer uniforme la rigidesa del conjunt. La quantitat de barres harmòniques varia entre 8 i 14, en funció de la mida de l'instrument, i les dimensions són de 2 centímetres d'alt per dos de llarg aproximadament. Les barres més llargues estan situades al centre de la taula i tenen un gruix més gran, mentre que les més curtes se situen en els extrems i són més primes.^[13]

Els ponts de so van encolats al centre de la taula i en la part superior d'aquesta. Serveixen per a transmetre la vibració de les cordes a la taula harmònica. La forma que tenen es deu a la disposició de les cordes sobre la taula, perquè cal que la longitud d'aquestes s'incrementi des de les notes més agudes a les més greus.

Els barratges són l'estructura bàsica del piano, i tenen la finalitat de suportar tots els elements. Se situen sota la taula harmònica, a la qual van adherits mitjançant cola. En depenen tant la solidesa com la durada en el temps de l'instrument i aporten estabilitat enfront de possibles canvis climàtics, tensions internes, agressions externes o qualsevol altra classe de deformació.

Les cordes són l'element vibratori que origina el so en el piano. Són segments formats per un material flexible que romanen en tensió de manera que puguin vibrar lliurement, sense que provoqui una distorsió de l'ona acústica. La tensió de les 224 cordes pot arribar a assolir l'ordre de les 15 a 20 tones-força,^[15] i depèn proporcionalment de les dimensions de l'instrument.

Els bordons són les cordes de major longitud i pertanyen al registre greu més extrem de l'instrument. Hi ha una única corda per tecla i estan fabricats en acer, amb un contingut de l'1% de carboni, i entorxat amb fils de coure. Aquest entorxat té la missió d'afegir un cert pes i homogeneïtat a la vibració, de manera que la corda assoleix l'altura sonora desitjada, mentre la manté prou prima i flexible per tocar. En el registre greu es col·loquen dues cordes per tecla afinades a l'uníson i en el registre agut, tres. Les cordes per al registre agut estan fabricades exclusivament amb acer. La longitud i gruix disminueix proporcionalment des del registre greu, cordes més llargues i gruixudes, fins al registre agut, de menor gruix i longitud. La longitud de les cordes més greus incideix proporcionalment a les dimensions exteriors de l'instrument. Per tant, una major longitud de les cordes implica una major cua del piano el que incrementa la qualitat de so. Passa el mateix amb l'altura de la caixa del piano de paret.

La fabricació d'una corda per a piano es realitza mitjançant un procés de trefilat, que consisteix en la reducció de la secció d'una corda de diàmetre gruix i fer passar a través d'un orifici cònic calibrat practicat en un disc de material més dur que la corda. Després d'aquest procés s'obté una corda amb un diàmetre exactament calibratge. En iterar aquest procés amb forats cada vegada més petits s'obtenen altres tantes cordes amb sengles calibres.

Antigament, el filferro de llautó era trefilat mitjançant discs d'acer. Les cordes d'acer actuals es trefilen mitjançant discs de materials més durs que l'acer, com el diamant o el robí. Aquest procediment va ser inventat el 1819 per Brockedon al Regne Unit, i continua sent utilitzat en la fabricació de cordes per als pianos moderns.^[16]

Pràcticament tots els pianos moderns tenen 88 tecles, 36 negres i 52 blanques. El nombre de tecles en els teclats s'ha incrementat amb el temps. Al segle xviii els clavecins tenien poc més de 61 tecles (fins a cinc octaves), mentre que la majoria dels pianos fabricats des del 1870 tenien 88 tecles.

Els pianos moderns tenen un registre de set octaves i una tercera menor, és a dir, des del la_-2 fins al do₇. Tanmateix, molts pianos tenen un registre de set octaves (85 tecles), és a dir, des de la_-2 fins la₆ i alguns fabricants amplien el seu registre cap a algun dels dos extrems, l'agut o el greu. Per exemple, un piano Bösendorfer 225 té 92 tecles i un Bösendorfer 290 Imperial en té 97. Els orgues generalment tenen 61 tecles en el manual (part de l'orgue que es toca amb les mans).

El pes de les tecles és un factor molt important del teclat d'un piano. En un piano acústic (de cua o vertical), el pes de les tecles està directament relacionat amb el mecanisme de percussió del martellet, que colpeja la corda dins de la caixa de ressonància. En un piano electrònic la sensació de pes que té lloc en els pianos acústics és reproduïda mitjançant un mecanisme de martell sota de cada tecla.^[17]

Un piano modern té tres pedals. A principis del segle xx, els pianos tenien tan sols el pedal de ressonància i el pedal una corda. Però en èpoques anteriors es va experimentar molt, amb registres de llaüt, fagot i altres efectes fins i tot més extravagants, no sent rar trobar pianos antics amb més de quatre pedals. Beethoven va posseir un piano Érard amb 4 pedals, un d'ells partit, la qual cosa feia un total de 5 pedals.^[18]

En un piano de cua modern els tres pedals s'anomenen respectivament unicordi, tonal i de ressonància.

• El pedal unicordi es troba a l'esquerra i desplaça els martellets cap a un costat, de manera que, segons l'ajustament que se li doni, els martellets colpegen sobre dues de les tres cordes i en la zona del feltre on habitualment no ho fan.
• El pedal tonal central (també anomenat "pedal de sostenuto", "sostingut" en italià) (que també es troba en alguns models verticals de Yamaha), serveix per a crear l'efecte anomenat nota pedal, que consisteix a mantenir durant un temps determinat la mateixa nota o acord; a diferència del pedal de ressonància, la nota pedal no es veu alterada per les que es toquin després.
• El pedal de ressonància en ser trepitjat allibera els apagats de les cordes, la qual cosa permet que la nota segueixi sonant encara que s'hagi deixat de prémer la tecla, afegint a més una gran quantitat d'harmònics d'altres cordes que vibren per simpatia, augmentant d'aquesta manera el volum sonor i, si escau, barrejant notes, acords i harmonies diverses. Usat amb destresa, també permet petits efectes subtils d'expressió, cantabile, fraseig o accentuació.

La disposició en un piano vertical és lleugerament diferent. El pedal d'aproximació es troba a l'esquerra, però en aquest cas difereix del piano de cua. En prémer el mecanisme s'apropen els martellets a les cordes, amb la qual cosa, a menor distància per percudir, menor acceleració de la tecla, així que senzillament es redueix el volum sonor. En ser trepitjat el pedal sordines, situat al centre, s'interposa una tela entre els martellets i les cordes, la qual cosa redueix enormement el so i permet tocar el piano sense molestar a altres persones. I, finalment, el pedal dret és el de ressonància, l'únic que és comú als dos tipus de piano. En els verticals, el seu funcionament és exactament el mateix. El constructor britànic de pianos John Broadwood fou el primer a incorporar els pedals a aquest instrument, l'any 1782.

Un piano de cua és un tipus de piano en què les cordes i la caixa de ressonància es troben en posició horitzontal. Els pianos de cua tenen una tapa superior que es pot obrir, de manera que els sons produïts per les cordes surten a l'exterior sense barreres de cap mena.

Es fabrica en diferents mides. El més gran és el piano de gran cua o piano de concert i té una considerable longitud, la qual cosa comporta una sonoritat adequada per a grans sales i auditoris. Les altres variants són més curtes, com el piano de tres quarts de cua, mitja cua, d'un quart de cua, o el més curt, el denominat "colí". Els pianos de cua tenen una coberta que es pot obrir, per tal de projectar millor el so de la tapa harmònica cap a l'auditori. La seva mida pot variar depenent del fabricant i tipus de piano de cua fabricat, però solen oscil·lar entre els valors següents:

• Piano de cua mignon: fins a 130 cm de longitud.
• Piano d'un quart de cua. De 131 fins a 189 cm de longitud.
• Piano de mitja cua. De 190 fins a 225 cm de longitud.
• Piano de tres quarts de cua. De 226 fins a 255 cm de longitud.
• Piano de gran cua. Superiors a 256 cm de longitud.

Totes les fàbriques de pianos produeixen pianos excepcionals artcase. Alguns només tenen decoracions o modificacions espectaculars dels pianos ordinaris com peus treballats, marqueteria, pintura o revestiment. Altres són modificacions radicals com el Pegasus de Schimmel o M. Liminal dissenyat per NYT Line i fabricat per Fazioli.

El piano vertical es caracteritza per tenir les cordes, els martellets i la caixa de ressonància en posició vertical, perpendicular al pis. Constitueix una variant de menys sonoritat i més econòmica, adequada per a l'estudi, i es fabrica per col·locar-lo principalment en cases o aules on no hi ha espai per a un piano de cua.

De manera general es poden dividir entre quatre tipus diferents depenent de la seva mida:

• Piano vertical espineta: el més petit en la seva categoria amb un so característic, piano de màquina indirecta (vol dir que el mecanisme es troba per sota del teclat). La seva alçada és menor a 98 cm.
• Piano vertical consola: són pianos de màquina directa, és a dir, el mecanisme està al mateix nivell del teclat. De 98 a 109 cm d'alçada.
• Piano vertical d'estudi: són pianos de màquina directa, amb el mecanisme una mica més elevat del nivell del teclat. Aquesta característica proporciona a l'intèrpret una major seguretat. De 110 a 139 cm d'alçada.
• Piano vertical antic: són pianos amb una gran capacitat acústica, de màquina directa encara més elevada que el piano d'estudi. La seva mesura d'alçada és molt variable depenent del fabricant, però sol tenir més de 140 cm d'alçada.^[19]

El piano electrònic és una invenció del segle xx. Té la mateixa aparença del piano. A més, pot reproduir el so de diferents instruments i moltes vegades incorpora cançons i ritmes predeterminats.

Aparegut en la segona meitat del segle xx, no és pròpiament un piano (atès que no és un instrument de corda), sinó que el so prové de mitjans de síntesi electrònica. Malgrat això, ha arribat a un grau de perfeccionament important quant a la seva semblança tímbrica i dinàmica amb els pianos acústics. A més, el teclat imita la resistència mecànica dels martells d'un piano acústic amb un mecanisme de contrapesos. De tota manera, el seu estat evolutiu no permet, encara, substituir el piano acústic.

Els ritmes que venen incorporats serveixen per tocar els acords amb una sola tecla en diferents estils. Algunes tenen tot un sistema educatiu, com el Yamaha Education System, el sistema d'aprenentatge de Casio o el DoReMi de Roland. Amb aquests sistemes educatius es poden aprendre cançons, perquè el sistema indica la tecla a pressionar. Es poden practicar fragments de cançó, inclòs. Alguns models porten incorporat un metrònom per poder sincronitzar exactament amb la velocitat de la melodia. L'intèrpret pot guardar cançons tocades per ell mateix, per tornar a escoltar després. També podeu gravar la melodia per a cada mà independentment. Hi ha varietats que són sensibles al tacte, és a dir, detecten la velocitat amb què són baixades les tecles, com en un piano real i actuen en conseqüència, reproduint el so amb més o menys força, segons el cas.

Existeixen teclats electrònics que compten amb una pantalla LCD en la qual es pot apreciar el pentagrama, la nota premuda (en un teclat dibuixat) i les cançons. Tenen accessoris opcionals com el pedal i el cable per connectar amb un ordinador i es poden transferir cançons a través del mateix. També es poden enviar cançons des del teclat cap a l'ordinador per mitjà d'un programari d'autoria de MIDI (MIDI authoring). Altres accessoris són el faristol per col·locar i la base per a les partitures.

La qualitat del seu so no és la mateixa d'un piano normal i la força amb què es toquen les tecles també és diferent, encara que el seu preu és molt menor.

El piano de joguina va ser inventat per Albert Schoenhut el 1872 i va començar a ser fabricat a finals del segle xix. És utilitzat en certes obres de la música contemporània, com per exemple en les interpretacions de les obres de John Cage per Margaret Leng Tan, així com per certs artistes populars com Pascal Comelade i Pascal Ayerbe.

En 1863, Henri Fourneaux inventar la pianola que és un piano que reprodueix de forma automàtica, usant dispositius pneumàtics, les notes escrites en un rotlle perforat sense necessitat d'un pianista. Un equivalent modern a la pianola és el sistema Yamaha Disklavier que utilitza solenoides i fitxers MIDI en lloc dels dispositius pneumàtics i els rotlles perforats. El piano silenciós, que permet que un piano normal sigui utilitzat com un instrument digital, és un invent recent, però s'ha fet molt popular.

Irving Berlin va utilitzar per compondre amb més facilitat un instrument anomenat piano transpositors, creat el 1801 per Edward Ryley. Aquest instrument podia canviar de tonalitat en accionar una palanca situada sota del teclat. Un dels pianos utilitzats per Berlín es troba en el Smithsonian Museum. En la major part de la seva carrera, Berlín només va saber utilitzar les tecles negres del piano, però amb aquest piano modificat no va tenir limitacions amb la tecla del fa_♯.

El piano preparat és un invent relativament recent, que és utilitzat en la música contemporània. Aquest instrument és un piano de cua normal en el qual s'han col·locat objectes en l'interior per a alterar-ne el so o al qual s'ha modificat el mecanisme d'alguna manera. Les partitures de les obres per a pianos preparats sovint instrueixen el pianista sobre com inserir petites peces de goma o metall, com caragols o volanderes, enmig de les cordes. Aquests elements afegits redueixen el so de les cordes o creen sons poc corrents a causa de l'alteració de la vibració d'aquestes.

El piano girafa o piramidal és un piano de cua, creat el 1735, amb la caixa de ressonància en posició vertical cap amunt, perpendicular al teclat. El seu nom li ve de la similitud que guarda la seva decoració, composta per una voluta formada per la intersecció del costat corb amb el costat recte, amb una girafa. L'objectiu de col·locar la caixa en forma vertical era reduir el volum del moble de l'instrument, però tenien l'inconvenient de ser massa alts. Aquest problema es va solucionar baixant la caixa fins a terra i creuant les cordes perquè ocuparan menys espai.^[23]

El piano rectangular és un tipus de piano que té les cordes horitzontals disposades en diagonal a través de la caixa de ressonància rectangular per sobre dels martells i amb el teclat fixat en el costat llarg. El piano amb pedals és un tipus de piano que inclou un pedaler, habilitant el registre greu per ser interpretat amb els peus igual que un orgue comú.^[24]