Vés al contingut

Uigurs

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula grup humàUigurs
Tipusètnia Modifica el valor a Wikidata
Població total12.314.800 Modifica el valor a Wikidata
Llenguauigur i xinès Modifica el valor a Wikidata
Religiósunnisme Modifica el valor a Wikidata
Part depobles turquesos Modifica el valor a Wikidata
Grups relacionatsUzbeks, altres pobles turquesos
Geografia
EstatRepública Popular de la Xina, Kazakhstan, Kirguizstan, Uzbekistan, Rússia i Turkmenistan Modifica el valor a Wikidata
Regions amb poblacions significatives
Xina / Xinjiang, Kazakhstan, Kirguizstan, Uzbekistan, Mongòlia, Turquia, Rússia
Mapa de distribució
Modifica el valor a Wikidata

Els uigurs (uigur: ئۇيغۇر, xinès tradicional: 維吾爾, xinès simplificat: 维吾尔, pinyin: Wéiwú'ěr, turc: Uygur) són un poble turc de l'Àsia central que pertany a una de les 56 minories ètniques oficialment reconegudes pel govern xinès. Està formada per 8,4 milions d'individus, segons el cens del 2000, que viuen principalment a la Regió Autònoma del Xinjiang Uighur (també Turquestan oriental o Uigurstan), a la Xina.

Bandera dels uigurs
Home uigur de Kaixgar

També hi ha petites, però actives, comunitats escampades per diferents països del món. Segons el cens soviètic del 1989, hi havia 262.000 uigurs a l'antiga URSS, uns 75.000 al Pakistan, Aràbia, Europa i EUA, 3.000 a Afganistan, 1.000 a Mongòlia i uns 500 a Turquia.

Al Kirguizstan estan concentrats a Naryn, on tenen l'Organització de la Llibertat Uigur i el Centre Cultural Ittipak (Unió), suspès uns mesos el 1996. També existeix un Departament d'Uigur a la Universitat de Bishqeq.

S'estima que, d'ençà del 2017, més d'un milió d'uigurs estan detinguts pel govern xinès en camps d'internament.[1][2][3][4] Aquestes presons es van crear sota la direcció del secretari general de la Xina Xi Jinping amb l'objectiu d'obligar l'adhesió dels uigurs a la ideologia d'estat.[5]

Idioma

[modifica]

Uigur,[a] antigament coneguda com a turki o turki oriental, és una llengua turquesa de la branca karluk, amb 8 a 13 milions de parlants nadius (a 2021).[6] Es parla principalment pel poble uigur, natiu del Turquestan Oriental, una regió que correspon a la Regió Autònoma Uigur de Xinjiang a l'oest de la Xina. A part de Xinjiang, hi ha comunitats significatives de parlants d'uigur al Kazakhstan, Kirguizstan i Uzbekistan, i en diversos altres països.[7] L'uigur és una llengua oficial de la Regió Autònoma Uigur de Xinjiang; s'utilitza àmpliament tant en l'àmbit social com en l'oficial, així com en la premsa, la televisió i la ràdio. Altres minories ètniques a la Xina també fan servir l'uigur com a llengua comuna.[8]

L'uigur pertany a la branca karluk de la família de les llengües turqueses, que inclou llengües com l'uzbek. Com moltes altres llengües turqueses, l'uigur presenta harmonia vocàlica i aglutinació, no té classes nominals ni gènere gramatical, i és una llengua d'arrel esquerra amb un ordre de paraules de subjecte-objecte-verb. De manera més distintiva, els processos uigurs inclouen la reducció vocàlica i l'umlaut, especialment en els dialectes del nord. A més d'altres llengües turqueses, l'uigur ha estat històricament fortament influenciat per l'àrab i el persa, i més recentment pel rus i el mandarí.

El sistema d'escriptura modificat derivat de l'àrab és el més comú i l'únic estàndard a la Xina,[9] tot i que altres sistemes d'escriptura s'utilitzen amb finalitats auxiliars i històriques. A diferència de la majoria d'escriptures derivades de l'àrab, l'alfabet àrab uigur té una marcació obligatòria de totes les vocals a causa de les modificacions a l'escriptura original persa-àrab fetes al segle XX. També s'usen dos alfabets llatins i un alfabet ciríl·lic, tot i que en una mesura molt menor. Els dos alfabets uigurs basats en el llatí i el basat en l'àrab tenen 32 caràcters cadascun; l'alfabet ciríl·lic uigur també utilitza dues lletres vocàliques iotades (Ю i Я).

Alfabets de l'uigur

[modifica]

Històricament, s'han fet servir quatre alfabets principals per escriure la llengua uigur. Actualment, el més comú a la Regió Autònoma de Xinjiang és l'alfabet àrab uigur, que és l'únic estàndard oficial. Els altres alfabets es fan servir principalment amb finalitats auxiliars fora de la Xina.

Activitats polítiques

Poc se sap de l'existència de partits polítics a Xinjiang, llevat del Partit del Turquestan Oriental, actiu a començament dels anys noranta i que va efectuar alguns actes terroristes. Tenia el suport de les ètnies musulmanes del Xinjiang, igual que l'altre més conegut, el Partit Reformista Islàmic. També hi ha un Front d'Alliberament Uigur, independentista i nacionalista, partidari de la descolonització i de la fi de l'espoli pels xinesos. Els exiliats, però, han estat força actius, i s'han fundat les associacions següents:

  • A Múnic, Congrés Nacional d'Uiguristan, d'Enver Can; East Turkstan Union in Europe, d'Asgar Can, creat el 1999; East Turkestan Information Center, d'Abduljelil Karakash.
  • A Turquia, East Turkestan Foundation, de Mehmete Riza Bekin a Istanbul; East Turkestan Culture and Soldiarity Association d'Abubekir Türksoy, a Kayseri.
  • A la resta d'Europa, East Turkestan Association de Faruk Sadikov, a Estocolm; Belgium Uyghur Association, de Sultan Ehmet, a Brussel·les, l'Uyghur House de Shahelil, a Holanda.
  • A Rússia, l'Uyghur Association, de Serip Hajè, a Moscou.
  • Als EUA, l'Uyghur American Association, de Turdi, a Washington, la Canadian Uyghur Association, de Mehmetjan Tohti.
  • A Austràlia, l'Australia Turkestan Association, d'Ahmet Igamberdi.
  • A Kazakhstan, la Nozugum Foundation, de Dilberim Samsakova, Kazakhstan Regional Uyghur (ittipak) Organisation, de Khahriman Gojamberdi i la Uyghuristan Freedom Association, de Sabit Abdurahman.
  • A Kirguizstan, la Kyrghyztan Uyghur Unity (Ittipak) Association, de Rozimehmet Abdulnbakiev i el Bishkek Human Rights Committee, de Tursun Islam.

També hi ha alguns grups armats, com el Sharq azat Turkistan (Organització d'Alliberament de Turquestan Oriental, ETLO), fundat el 30 de juny del 2002, i que ha fet alguns atacs a oficines diplomàtiques xineses a Kirguizstan. L'han acusat de formar part de la xarxa d'Al-Qaida, com el Moviment Islàmic de Turquestan Oriental (ETIM), fundat el 1990 i dirigit per Hassan Makhsum, mort el 2003 al Pakistan.

Mapa de la situació dels uigurs i altres minories a la província xinesa de Xinjiang

Història

Kanat Uigur

El 742, els uigurs, els karlucs i els basmils es van rebel·lar contra el Segon Kaganat Turc.[10] El 744, els basmils van capturar Ötüken, la capital turca matant el gran kan Ozmich, i Kutlugh Bilgä va establir el kanat Uigur a la conca de l'Orkhon.[11] Més tard aquell any es va formar una aliança de uigurs i karlucs que va derrotar els basmils, matant el seu gran kan i fent desaparèixer els basmils com a poble. Les hostilitats entre els uigurs i els karluks van forçar els karlucs a emigrar cap a l'oest cap a Jetissú i a entrar en conflicte amb els türgesh, als quals van derrotar i conquerir el 766.[12] L'any 751, la Dinastia Tang va patir una derrota estratègica contra els àrabs a la batalla de Talas i els Tang es van retirar d'Àsia Central, permetent als uigurs emergir com la nova potència dominant.[13]

Extensió del Kanat Uigur
Els principals regnes del mon al 820

El poder del Kanat Uigur es va anar afeblint i el regnat de Qasar Qaghan, el darrer kan va acabar quan el kaganat kirguís de l'alt Ienissei entre Minussinsk i el llac Kosso Gol, familiars de la Dinastia Tang,[14] van llançar una guerra, es van apoderar de la capital Qara Balgasun i van matar el kan Qasar Qaghan el 840.[15]

Diàspora

Els uigurs van fugir en dos grups. Un grup de 30.000 persones liderat per l'aristòcrata Ormïzt va buscar refugi al territori Tang però l'Emperador Wuzong de Tang va ordenar que es tanquessin les fronteres. L'altre grup, de 100.000 homes, liderat per Ughe Tegin, fill de Baoyi i el nou khagan del derrotat Kanat Uigur, també va fugir al territori Tang exigint una ciutat Tang com a residència, la protecció dels maniqueus i menjar. Wuzong va trobar les demandes inacceptables i es va negar, i va concedir asil a Ormïzt a canvi de l'ús de les seves tropes contra Ughe. Dos anys més tard, Wuzong va ampliar la l'ordre de prohibir cristianisme, zoroastrisme, i especialment el budisme.[16]

Els uigurs es van retirar progressivament cap a la regió de Turfan entre 840 i 847. Els Tang, fins llavors temorosos dels uigurs, van aprofitar la situació per eliminar els maniqueus mitjançant una persecució que els va massacrar el 843. El 846, el penúltim kagan uigur, Ughe Tegin, va ser assassinat després d'haver passat el seu regnat de 6 anys lluitant contra els kirguisos, els partidaris del seu rival Ormïzt i les tropes de la dinastia Tang. El seu germà, Enian Tegin, va ser derrotat decisivament per les forces Tang l'any 847.[17] El grup kirguís es va instal·lar a Mongòlia, a l'alt Orkhon, a l'entorn de Qara Balgasun, i s'hi van mantenir fins al 920 en què en foren expulsats pels kitan i rebutjats cap a les estepes del Ienissei. La darrera resistència uigur a Mongòlia contra els kirguís es va acabar vers el 874.

Els uigurs es van instal·lar als oasis al nord del Tarim, a Turfan, Kudjha, Qarashahr.[18] Un altre grup uigur coneguts com els Sary-Uigur es van establir entre 860 i 866 al Gansu occidental i a la regió de Kan-Chou, on el kan es va titular qaghan. Almenys a Kan-Chou van abandonar el maniqueisme i van esdevenir budistes. Aquest kanat va durar fins al 1028. Però de més llarga durada fou el kanat del nord del Tarim que es va estendre fins al segle xiii. També aquí el maniqueisme va perdre posicions i al segle xiii els uigurs eren budistes o nestorians.

Al segle xii els uigurs eren vassalls dels kara khitai; els seus sobirans portaven el títol de iduq qut o idiqut (santa majestat) agafat dels turcs basmil que el portaven al segle viii quan van dominar aquesta mateixa regió. El 1209 el idiqut Bartchuq va rebutjar reconèixer la sobirania del gur khan kara khitai i va acceptar la de Genguis Kan; el comissari del gurkhan a Uigúria, Chaukam, que residia a Turfan o a Kara-Khodja, fou assassinat.[19] Genguis Kan, que tenia simpatia per la cultura uigur, va donar la mà de la seva filla Alaltun (o Altun-baki) al idiqul.[20]

A mitjan segle xix els uigurs es rebel·laren contra la Xina, però van ser vençuts. Aleshores molts uigurs migraren a la zona del Kazakhstan entre el 1860 i 1880.[21]

L'any 1949, després d'aniquilar la República Islàmica Independent de l'est del Turquestan, la Xina comunista inicia un període de repressió que tindrà com a resultat milers de víctimes i la quasi aniquilació de la cultura uigur.

A la dècada dels seixanta del segle xx, es produeixen massives migracions de uigurs i kazakhs cap a l'URSS, per tal de fugir de la repressió maoista. Amb la desaparició del bloc soviètic, quasi tots els pobles de la regió van assolir la seva independència política, tret dels uigurs que han estat sotmesos a una forta pressió migratòria per part de l'estat xinès en favor de l'ètnia han, majoritària a la Xina.[cal citació]

Durant les dècades dels seixanta i setanta ocorregueren dos onades de migració, amb les fronteres obertes dels uigurs cap al Kazakhstan, concentrats a la província d'Almati.[21]

En l'actualitat, la repressió es fa especialment palesa en l'àmbit religiós (l'any 1997, van ser executats 30 nacionalistes musulmans acusats «d'actuar obertament com a agitadors contra els estaments oficials»).[cal citació]

El 2009 els uigurs eren l'1,9% de la població del Kazakhstan. El 2015 eren el cinquè grup humà més nombrós del Kazakhstan, principalment població rural amb un creixement natural molt alt.[21]

Camps de reeducació xinesos

Els uigurs a Xinjiang pateixen un "estat policial de ple dret" amb controls i restriccions extenses a la seva vida religiosa, cultural i social.[22][23][24][25] A Xinjiang, el govern xinès ha ampliat la vigilància policial per detectar signes d'"extremisme religiós" que inclouen posseir llibres sobre uigurs, deixar-se la barba, tenir una catifa de pregària, portar vestits llargs o deixar de fumar o beure. El govern també hauria instal·lat càmeres a les llars de ciutadans.[26] Els uigurs es consideren part del grup Els Cinc Verins o The Five Poisons. Aquestes són cinc amenaces percebudes a l'estabilitat del govern del Partit Comunista de la Xina. Aquests grups d'amenaces ofereixen una visió alternativa de la Xina.[27]

A més, almenys entre 120.000 i possiblement més d'un milió d'uigurs estan detinguts en camps de detenció massiva, anomenats "camps de reeducació", destinats a canviar el pensament polític dels detinguts, les seves identitats i les seves creences religioses.[28][29][30] En algunes d'aquestes instal·lacions mantenen els presos detinguts durant tot el dia, mentre que en altres alliberen els presos a la nit per tornar a les seves llars. The New York Times ha informat que els presos han de "cantar himnes lloant el Partit Comunista Xinès i escriure assajos d'autocrítica", i que els presos també són sotmesos a abusos físics i verbals per part dels guàrdies de la presó.[26][31] Els funcionaris xinesos a vegades són assignats per monitorar les famílies dels reclusos i les dones han estat detingudes a causa de les accions dels seus fills o marits.[26]

Pequín va negar inicialment l'existència dels campaments, però ha canviat la seva postura des de llavors en afirmar que els campaments serveixen per combatre el terrorisme i brindar capacitació vocacional als uigurs. No obstant això, les crides dels activistes de drets humans per obrir els campaments als visitants estrangers per demostrar la seva funció no han estat ateses. A més, diversos mitjans de comunicació han demostrat que molts dels presoners van ser detinguts per la força i es troben en condicions dures i antihigièniques mentre els sotmetien a un adoctrinament polític.[32] Els llargs períodes d'aïllament entre sexes han estat interpretats per alguns analistes com un intent d'inhibir la procreació uigur per canviar la demografia ètnica de la regió.[33]

Un reportatge d'octubre de 2018 realitzat per la BBC News va utilitzar una anàlisi amb imatges satel·litàries recopilades al llarg del temps per afirmar que centenars de milers d'uigurs han d'estar internats als campaments, i el seu nombre s'expandeix ràpidament.[34]

El 2019, The Art Newspaper va informar que "centenars" d'escriptors, artistes i acadèmics havien estat empresonats, en el que la revista va qualificar com un intent de "castigar qualsevol forma d'expressió religiosa o cultural" entre els uigurs.[35]

El govern xinès nega haver comès abusos contra els drets humans a Xinjiang.[36][37] En una Avaluació de l'Oficina de Drets Humans de l'ONU, les Nacions Unides (ONU) van afirmar que les polítiques i accions de la Xina a la regió de Xinjiang poden ser crims contra la humanitat, tot i que no va utilitzar el terme genocidi.[38][39] Les reaccions internacionals han variat. El 2020, 39 estats membres de l'ONU van fer declaracions al Consell de Drets Humans de les Nacions Unides criticant les polítiques de la Xina, mentre que 45 països van expressar el seu suport a les polítiques de la Xina i s'oposaven a ""la politització de les qüestions de drets humans i els dobles estàndards".[40] El desembre de 2020, un cas portat a la Cort Penal Internacional (CPI) va ser arxivat perquè els crims suposats semblaven haver estat "comesos únicament per nacionals de la Xina dins del territori de la Xina, un Estat que no és part de l'Estatut de Roma", és a dir, la CPI no els va poder investigar.[41][42] Els Estats Units han declarat que els abusos dels drets humans són un genocidi, anunciant el seu descobriment el 19 de gener de 2021.[43] Des de llavors, els poders legislatius de diversos països han aprovat mocions no vinculants que descriuen les accions de la Xina com a genocidi, com la Cambra dels Comuns del Canadà,[44] el Estats Generals dels Països Baixos[45] la Cambra dels Comuns del Regne Unit[46] el Seimas de Lituània,[47] i l'Assemblea Nacional de França.[48] Altres parlaments, com els de Nova Zelanda[49] i Bèlgica[50] i la República Txeca van condemnar el tractament dels uigurs pel govern xinès com a "abusos greus dels drets humans" o crims contra la humanitat.[51]

Cultura

Mesquita a Kaixgar.

Els homes del poble uigur solen vestir jaquetes sense botons. Les dones utilitzen teles de colors vius per elaborar els seus vestits. Acostumen a complementar el seu vestuari amb diversos accessoris com braçalets i collarets. Les noies joves se solen pentinar amb petites trenes. Les dones casades es pentinen amb dues trenes, decorades amb pintes.

Els uigurs tenen fama de dominar el ball i el cant. Les seves danses es caracteritzen per tenir un ritme viu. Una de les postures més típiques d'aquest ball és la de col·locar les mans per sobre del cap.

Religió

A partir del 742 d.C., els uigurs van iniciar el procés de conversió a l'Islam. Abans de la conversió, molts uigurs eren maniqueus, budistes o cristians nestorians.

La religió ha influït de manera notable en els sistemes judicials, econòmics i educatius de les famílies uigurs. La regió de Sinkiang té més de 15.000 mesquitas i centres de pregària, un per cada poble musulmà.

Separatisme

Una part de la població uigur, composta per 8 milions de persones, té sentiments separatistes i s'oposa al que anomena "preponderància cultural imposada pel Partit Comunista de la Xina a la regió.

Disturbis del 2009

Uigurs atacant a xinesos de l'ètnia Han a Ürümqi el 2009. 197 persones van ser assassinades, la majoria civils de l'ètnia Han.

El 5 de juliol de 2009, la violència va esclatar a Ürümqi, capital del Sinkiang, després que creixés el malestar per com les autoritats van gestionar una recent crisi entre treballadors uigurs i de l'ètnia han, la majoritària a la Xina.

Segons les autoritats xineses, 156 persones van morir durant els enfrontaments entre les ètnies han i uigur del diumenge 5 de juliol, i més d'un miler de persones van resultar ferides en les manifestacions i (després que la policia restaurés l'ordre) centenars de manifestants van ser detinguts. Les xifres de morts revelades pel mateix Govern xinès indiquen que aquest podria ser un dels enfrontaments més seriosos entre les autoritats i els manifestants des de les protestes de la plaça de Tian'anmen de 1989, a Pequín.

Galeria

Notes

  1. ↑ /ˈwiːɡʊər[unsupported input]-ɡər/;
    Endònims:
    ئۇيغۇر تىلى, Уйғур тили, Uyghur tili, ug (nom)
    ئۇيغۇرچە, Уйғурчә, Uyghurche, ug (nom, adverbi)

Referències

  1. ↑ Lipes, Joshua «Expert Says 1.8 Million Uyghurs, Muslim Minorities Held in Xinjiang's Internment Camps». Radio Free Asia, 24-11-2019 [Consulta: 28 novembre 2019].
  2. ↑ «U.N. says it has credible reports China holds million Uighurs in secret camps». Reuters. [Consulta: 10 agost 2018].
  3. ↑ «Data leak details China's 'brainwashing system'» (en anglès). BBC News, 24-11-2019 [Consulta: 21 juliol 2020].
  4. ↑ «Former inmates of China's Muslim 're-education' camps tell of brainwashing, torture». www.washingtonpost.com. [Consulta: 17 maig 2018].
  5. ↑ ; Buckley, Chris «'Absolutely No Mercy': Leaked Files Expose How China Organized Mass Detentions of Muslims» (en anglès). The New York Times, 16-11-2019 [Consulta: 16 novembre 2019].
  6. ↑ Han, Yawen; Johnson, David Cassels «Chinese Language Policy and Uyghur Youth: Examining Language Policies and Language Ideologies». Journal of Language, Identity & Education, vol. 20, 3, 2021, p. 186. DOI: 10.1080/15348458.2020.1753193.
  7. ↑ «Uyghur» (en anglès). Ethnologue. Arxivat de l'original el 26 February 2014. [Consulta: 30 desembre 2022].
  8. ↑ Engesæth 2009, p. 7
  9. ↑ Hamut & Joniak-Lüthi 2015
  10. ↑ Sinor, Denis (1990), The Cambridge History of Early Inner Asia, Cambridge University Press, ISBN 978-0-521-24304-9
  11. ↑ Elverskog, Johan. A History of Uyghur Buddhism (en anglès). Columbia University Press, 2024, p. 973. ISBN 9780231560696.
  12. ↑ Sinor, Denis (1990), The Cambridge History of Early Inner Asia, Cambridge University Press, ISBN 978-0-521-24304-9
  13. ↑ Rhie, Marylin Martin. Early Buddhist Art of China and Central Asia (en anglès). Vol. 2 The Eastern Chin and Sixteen Kingdoms Period in China and Tumshuk, Kucha and Karashahr in Central Asia. BRILL, 2019, p. 724. ISBN 978-90-04-39186-4.
  14. ↑ Drompp, Michael R. «Breaking the Orkhon Tradition: Kirghiz Adherence to the Yenisei Region after A. D. 840» (en anglès). Journal of the American Oriental Society, 119, 3, 1999 [Consulta: 29 desembre 2024].
  15. ↑ Drompp, Michael Robert. Tang China And The Collapse Of The Uighur Empire: A Documentary History (en anglès). BRILL, 2005, p. 37. ISBN 978-90-04-14129-2.
  16. ↑ Baumer, 2012, p. 310-311.
  17. ↑ Baumer, 2012, p. 310.
  18. ↑ Barthold, Beshbalik, Enciclopedia de l'Islam Ed. I, 746
  19. ↑ Barthold a Turkestan, pàgina 362, citant com a font a Alà-ad-Din Juwayní
  20. ↑ Història secreta
  21. 1 2 3 Lozano Martín, Antonio M.; Rakiesheva, Botagoz «Identidad étnica y socio-lingüística: Conflictos multiétnicos en Kazajistán» (en castellà). Revista de Paz y Conflictos, 8, 2015, p. 134-135 [Consulta: 2 gener 2018].
  22. ↑ «China has turned Xinjiang into a police state like no other» (en inglés). , 31-05-2018 [Consulta: 14 març 2019].
  23. ↑ «How a Chinese region that accounts for just 1.5% of the population became one of the most intrusive police states in the world» (en anglès americà), 01-08-2018. Arxivat de l'original el 16 de febrero de 2019.
  24. ↑ Kuo «China: one in five arrests take place in 'police state' Xinjiang» (en anglès). , 25-07-2018 [Consulta: 14 març 2019].
  25. ↑ Zand «China's Xinjiang Region: A Surveillance State Unlike Any the World Has Ever Seen» (en inglés). , 26-07-2018 [Consulta: 14 març 2019].
  26. 1 2 3 Buckley, Chris «China Is Detaining Muslims in Vast Numbers. The Goal: ‘Transformation.’» (en anglès). , 08-09-2018 [Consulta: 14 març 2019].
  27. ↑ «Managing the Power Within: China’s State Security Commission» (en anglès americà), 18-07-2016.
  28. ↑ Thum, Rian. «China's Mass Internment Camps Have No Clear End in Sight» (en anglès).
  29. ↑ Phillips, Tom «China 'holding at least 120,000 Uighurs in re-education camps'» (en anglès). , 25-01-2018 [Consulta: 14 març 2019].
  30. ↑ «'You have to criticise yourself': Chinese mass-indoctrination camps evoke Cultural Revolution» (en anglès australià), 18-05-2018.
  31. ↑ «'Their goal is to destroy everyone': Uighur camp detainees allege systematic rape» (en anglès). , 02-02-2021 [Consulta: 8 gener 2024].
  32. ↑ «Xinjiang Authorities Holding Hundreds From Kyrgyz Village in ‘Political’ Re-education Camps» (en anglès).
  33. ↑ «[[enlace sospechoso eliminado] A Failure in ‘Designed Citizenship’: A Case Study in a Minority-Han Merger School in Xinjiang Uyghur Autonomous Region]» (en anglès). Japanese Journal of Political Science, 17, 01, 3-2016, p. 22–43. 10.1017/S1468109917000377. ISSN: 1468-1099.
  34. ↑ «China's hidden camps» (en anglès britànic).
  35. ↑ «'Hundreds' of cultural figures caught up in China’s Uyghur persecution».
  36. ↑ Brouwer, Joseph «China Uses Global Influence Campaign To Deny Forced Labor, Mass Incarceration in Xinjiang». China Digital Times, 25-06-2021.
  37. ↑ Griffiths, James. «From cover-up to propaganda blitz: China's attempts to control the narrative on Xinjiang» (en anglès). cnn.com, 17-04-2021. [Consulta: 25 febrer 2023].
  38. ↑ Ramzy, Austin «For Uyghurs, U.N. Report on China’s Abuses Is Long-Awaited Vindication» (en anglès). The New York Times, 01-09-2022. ISSN: 0362-4331.
  39. ↑ «China: New UN Report Alleges Crimes Against Humanity» (en anglès). Human Rights Watch, 31-08-2022. [Consulta: 25 febrer 2023].
  40. ↑ Xiao, Michael R. Gordon and Eva. «U.S. Says China Is Committing Genocide Against Uighur Muslims» (en anglès). Wall Street Journal, 19 gener 2021.. [Consulta: 25 febrer 2023].
  41. ↑ Griffiths, James. «China avoids ICC prosecution over Xinjiang for now, but pressure is growing» (en anglès). cnn.com, 15-12-2020. [Consulta: 25 febrer 2023].
  42. ↑ «Report on Preliminary Examination Activities 2020». International Criminal Court, 14-12-2020. [Consulta: 19 desembre 2020].
  43. ↑ Gordon, Michael R. «U.S. Says China Is Committing Genocide Against Uighur Muslims» (en anglès). The Wall Street Journal, 19 gener 2021.. [Consulta: 25 febrer 2023].
  44. ↑ Ryan Patrick Jones (22 February 2021). "MPs vote to label China's persecution of Uighurs a genocide". Canadian Broadcasting Corporation. Retrieved 25 February 2021.
  45. ↑ «Dutch parliament: China's treatment of Uighurs is genocide» (en anglès). Reuters, 25-02-2021.
  46. ↑ Hefffer, Greg. «House of Commons declares Uighurs are being subjected to genocide in China» (en anglès). sky.com, 22-04-2021. [Consulta: 25 febrer 2023].
  47. ↑ Basu, Zachary. «Lithuanian parliament becomes latest to recognize Uyghur genocide» (en anglès). axios.com, 20-05-2021. [Consulta: 25 febrer 2023].
  48. ↑ DE ROQUEFEUIL, Christophe; PLOWRIGHT, Adam. «French Parliament Denounces China's Uyghur 'Genocide'» (en anglès). barrons.com, 20 gener 2022.. [Consulta: 25 febrer 2023].
  49. ↑ Manch, Thomas. «Parliament unanimously declares 'severe human rights abuses' occurring against Uyghur in China» (en anglès). stuff.co.nz, 05-05-2021. [Consulta: 25 febrer 2023].
  50. ↑ «Belgian MPs warn of ‘risk of genocide’ of China’s Uyghurs» (en anglès). alarabiya.net, 15-06-2021. [Consulta: 25 febrer 2023].
  51. ↑ Gerlin, Roseanne. «Belgium, Czech Republic Legislatures Pass Uyghur Genocide Declarations» (en anglès). Radio Free Asia., 15-06-2021. [Consulta: 25 febrer 2023].

Bibliografia

  • Baumer, Christoph. The History of Central Asia: The Age of the Steppe Warriors (Volume 1) (en anglès). Bloomsbury Academic, 2012-12-11. ISBN 978-1-78076-060-5.
  • Li Tang, «A History of Uighur Religious Conversions» (5th - 16th Centuries)" ARI Working Paper, No. 44, juny 2005
  • Peter Golden, An Introduction to the History of the Turkic Peoples (Wiesbaden: Harrassowitz, 1992): 94.
  • Sima Qian, Shiji [Records of the Historian] Vol. 110: Xiongnu; and Ban Gu, Han Shu [History of the Han Dynasty], Vol. 94: Xiongnu.
  • Jiu Tangshu, Vol. 206: Huigu.
  • Weishu Vol.130: Gaoche.
  • Findley, Carter Vaughn. 2005. The Turks in World History. Oxford University Press. ISBN 0-19-516770-8; 0-19-517726-6 (pbk.).
  • Mackerras, Colin. Ed. and trans. 1972. The Uighur Empire according to the T'ang Dynastic Histories: a study in Sino-Uyghur relations 744–840. University of South Carolina Press. ISBN 0-87249-279-6.
  • Rall, Ted. "Silk Road to Ruin: Is Central Asia the New Middle East?" New York: NBM Publishing, 2006.
  • Millward, James A. and Nabijan Tursun, "Political History and Strategies of Control, 1884–1978" in Xinjiang: China's Muslim Borderland (ISBN 0-7656-1318-2).
  • Rudelson, Justin Ben-Adam, Oasis identities: Uyghur nationalism along China's Silk Road, Nova York: Columbia University Press, 1997.
  • Ollé, M., Made in China, Destino S.A., Barcelona, 2005.

Vegeu també

Enllaços externs

Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Uigurs&oldid=37054432»